El “suspense”

Si entenem el “suspens” (en diré així perquè la paraula en castellà en un text català em fa mal d’ulls) com tensió narrativa, totes les novel·les n’han de tenir (ara se’m llençarà al coll algun crític doctíssim que ho negarà, però jo tinc la meva pròpia opinió). En qualsevol cas, si el que vull és escriure un thriller, cal necessàriament que em plantegi com l’aconseguiré.

suspense

Abans que res, què és el suspens? Fa temps, en un llibre vaig trobar-ne una definició que em va agradar: “sentiment d’angoixa que provoquen en el receptor d’un relat certes estratègies de demora narrativa”. Té sentit, és clar, perquè “suspens” i suspensió parteixen d’una arrel comuna, que en tots dos casos vol dir “demorar”.

O sigui, dit d’una altra manera, el suspens consisteix a fer glatir el lector o la lectora. És bonic, oi?, el verb glatir. Vol dir “estar agitat per la cobejança d’una cosa que es fa gruar”. Faig glatir una criatura si li ensenyo un caramel i trigo molt a donar-l’hi. Glateixo quan sé que aniré a un sopar que em ve molt de gust i encara no és l’hora.

Resumint, perquè algú glateixi cal que anticipi alguna cosa que aniré retardant. I, quan escrivim una història, sempre juguem amb l’anticipació i el retardament de certes informacions. De fet, i molt més en un thriller, juguem amb la curiositat de qui llegeix. I hi ha moltes maneres de fer-ho. Per posar només alguns exemples:

  1. Puc dir que és a punt de produir-se un fet transcendent i no explicar-lo o diferir-ne l’explicació. En aquest punt, qui llegeix ja s’està mossegant les ungles!
  2. Puc trigar a explicar un fet que és molt evident que ha de produir-se, per exemple, que la trobada del noi i la noia.
  3. Puc estimular la curiositat sobre una situació, per exemple, fent que el protagonista entri en un espai solitari on té la certesa que hi ha l’assassí, però que ni ell ni el lector/a no el puguin “veure”. Això passa a les pàgines 367 i 368 de La sombra del viento.

Un llibre que a mi m’encanta per com està portat el suspens és El ball, de la Irene Nemirowsky. Ens passem la novel·la esperant el desastre que tindrà  lloc la nit del ball, ja que com a lectors sabem què n’ha fet l’adolescent malhumorada de les invitacions que la seva mare ha escrit i suposadament enviat.

I aquest és un altre aspecte important a l’hora de construir el suspens: qui sap què. En el cas de El ball, la mare no té una informació que sí que tenim nosaltres i la noia, per tant, com a lectors/res ja sabem que el ball no anirà bé, però ens encanta ser espectadors del desastre (que, per cert, està explicat amb un tempo lento magistral).

A la meva novel·la hi ha tres personatges principals: el protagonista (en Sam),  el pedòfil (només anomenat “ell”) i la Martina (la noia que li agrada a en Sam i que, a la vegada, és assetjada pel pedòfil). Per aconseguir el suspens, el que he fet és calibrar molt bé quines informacions té cada personatge i quines té qui llegeix, que són totes. Això fa que el lector o lectora estigui constantment anticipant què passarà i glateix (o almenys això desitjo) per conèixer el desenllaç.  Amb tot, hi ha una informació que no té ningú i que es desvetllarà al final. Espero que constitueixi una sorpresa.

Primera imatge trobada al blog del il·lustradors PirateUnicorn.

Anuncis

Quant a gemmalienas

Spanish and Catalan writer, reader, feminist, entrepreneur. Interested in education, social topics and 2.0. Curious and enthusiastic.
Aquesta entrada s'ha publicat en novel·la i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s