Per què l’espai és tan important en una novel·la?

En una novel·la, l’espai és important, sobretot, perquè ajuda a determinar més el personatge. Recordo que, quan vaig escriure Anoche soñé contigoem vaig entretenir molt a descriure les cases de cada personatge (sis dones) perquè eren molt indicatives de la psicologia de cadascuna.

Aquí us en deixo un fragment, que correspon a la descripció del pis de l’Angelines.

“Siempre que entraba allí, Mari Loli pensaba lo mismo: pordiós, cómo lo tenía todo, qué bonito, si parecía una foto de decoración sacada de Mujer Diez. Angelines y José Antonio llevaban unos pocos años viviendo en aquella casa adosada, a las afueras del barrio. (…) A lo que iba: Angelines tenía una casa de cine. En ningún otro piso del barrio había visto Mari Loli unos muebles tan lujosos, de madera oscura, con barniz brillante, que parecían untados con una última capa de azúcar a punto de caramelo. Era tan bonito… En el mueble grande de la salita, ocupaba un lugar preferente el vídeo, porque a Angelines las películas le chiflaban. (…) En fin, que el verde de los lomos de los libros hacía juego con el sofá de piel de enfrente del mueble-caramelo. Todos los muebles de estilo inglés. Y las cortinas… ¡Caray con las cortinas! Eran de terciopelo muy brillante, en color oro viejo -o eso decía Angelines- y se doblaban mansamente en las esquinas de las ventanas, con una cuerda de algodón verde en el talle. A tono con los libros y el sofá, claro. ¡Lo que sabía Angelines de decoración!”

També m’interessa saber com és l’espai, per veure com s’hi mouen els personatges i, sobretot, sovint m’interessa saber com, on i quan coincideixen.

Aquí us deixo una mostra del plànol de l’habitació d’en Sam, l’espai que millor determina el seu caràcter i, sobretot, un espai que constitueix un refugi per a ell.

habitació d'en Sam

Observareu que hi ha moltes anotacions laterals, que fan referència a tot el que el meu protagonista hi té i per què.

Fixeu-vos que tot està escrit a mà, perquè les novel·les sempre les preparo a mà en llibretes ad hoc (són les meves llibretes “d’arguments”). Fixeu-vos també que algunes anotacions estan assenyalades amb un retolador marcador. Això vol dir que aquestes informacions ja les he posades a la novel·la; d’aquesta manera no em repeteixo.

Anuncis
Publicat dins de novel·la | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

El “suspense”

Si entenem el “suspens” (en diré així perquè la paraula en castellà en un text català em fa mal d’ulls) com tensió narrativa, totes les novel·les n’han de tenir (ara se’m llençarà al coll algun crític doctíssim que ho negarà, però jo tinc la meva pròpia opinió). En qualsevol cas, si el que vull és escriure un thriller, cal necessàriament que em plantegi com l’aconseguiré.

suspense

Abans que res, què és el suspens? Fa temps, en un llibre vaig trobar-ne una definició que em va agradar: “sentiment d’angoixa que provoquen en el receptor d’un relat certes estratègies de demora narrativa”. Té sentit, és clar, perquè “suspens” i suspensió parteixen d’una arrel comuna, que en tots dos casos vol dir “demorar”.

O sigui, dit d’una altra manera, el suspens consisteix a fer glatir el lector o la lectora. És bonic, oi?, el verb glatir. Vol dir “estar agitat per la cobejança d’una cosa que es fa gruar”. Faig glatir una criatura si li ensenyo un caramel i trigo molt a donar-l’hi. Glateixo quan sé que aniré a un sopar que em ve molt de gust i encara no és l’hora.

Resumint, perquè algú glateixi cal que anticipi alguna cosa que aniré retardant. I, quan escrivim una història, sempre juguem amb l’anticipació i el retardament de certes informacions. De fet, i molt més en un thriller, juguem amb la curiositat de qui llegeix. I hi ha moltes maneres de fer-ho. Per posar només alguns exemples:

  1. Puc dir que és a punt de produir-se un fet transcendent i no explicar-lo o diferir-ne l’explicació. En aquest punt, qui llegeix ja s’està mossegant les ungles!
  2. Puc trigar a explicar un fet que és molt evident que ha de produir-se, per exemple, que la trobada del noi i la noia.
  3. Puc estimular la curiositat sobre una situació, per exemple, fent que el protagonista entri en un espai solitari on té la certesa que hi ha l’assassí, però que ni ell ni el lector/a no el puguin “veure”. Això passa a les pàgines 367 i 368 de La sombra del viento.

Un llibre que a mi m’encanta per com està portat el suspens és El ball, de la Irene Nemirowsky. Ens passem la novel·la esperant el desastre que tindrà  lloc la nit del ball, ja que com a lectors sabem què n’ha fet l’adolescent malhumorada de les invitacions que la seva mare ha escrit i suposadament enviat.

I aquest és un altre aspecte important a l’hora de construir el suspens: qui sap què. En el cas de El ball, la mare no té una informació que sí que tenim nosaltres i la noia, per tant, com a lectors/res ja sabem que el ball no anirà bé, però ens encanta ser espectadors del desastre (que, per cert, està explicat amb un tempo lento magistral).

A la meva novel·la hi ha tres personatges principals: el protagonista (en Sam),  el pedòfil (només anomenat “ell”) i la Martina (la noia que li agrada a en Sam i que, a la vegada, és assetjada pel pedòfil). Per aconseguir el suspens, el que he fet és calibrar molt bé quines informacions té cada personatge i quines té qui llegeix, que són totes. Això fa que el lector o lectora estigui constantment anticipant què passarà i glateix (o almenys això desitjo) per conèixer el desenllaç.  Amb tot, hi ha una informació que no té ningú i que es desvetllarà al final. Espero que constitueixi una sorpresa.

Primera imatge trobada al blog del il·lustradors PirateUnicorn.

Publicat dins de novel·la | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

El thriller

Abans de posar-me a escriure el thriller, intento dilucidar les fronteres entre thriller, novel·la de detectius, novel·la de misteri i novel·la negra, les quals  són molt difuses.

Intento una classificació:

  1. Novel·la de detectius: hi ha un detectiu (és clar!) que investiga un cas que no té per què ser criminal i que es fa evident des de l’inici del llibre. El bé i el mal estan molt diferenciats, és  a dir, el detectiu sempre se’n surt i dolent sempre paga.
  2. Novel·la de misteri: té els mateixos paràmetres que l’anterior però qui investiga no és un detectiu.lupa y interrogante
  3. Novel·la negra: hi ha recerca sobre un cas que o bé és criminal o bé es complica i comporta uns quants assassinats.  El bé i el mal no queden clarament delimitats (la policia és corrupta, el dolent no és atrapat). Els ambients són de baixos fons i molt sòrdids.
  4. Thriller: És l’hereu de la novel·la d’aventures. Hi ha recerca tot i que no és necessàriament el nucli fonamental i pot no tractar-se d’un cas sinó d’alguna altra qüestió. El o la protagonista és una persona normal i corrent (o una persona extraordinària amb una vida normal i corrent) fins que un fet exterior a ell/a (en general de la mà del dolent) posa en marxa la seva recerca. La construcció dels personatges és lenta per tal que el desenllaç sorprengui qui ho llegeix. L’element més important és el “supense”.

Per cert, en català no existeix la paraula “suspense”. La faig servir, però, perquè em costa fer servir el mot teòricament correcte: “enjolit”. I ho aviso perquè el pròxim post anirà justament de la creació del suspense.

O sigui que un thriller ha de  tenir dues característiques bàsiques:

  • Suspense
  • Personatges ben dibuixats psicològicament.

Trobo que una de les autores que més fidelment encaixen amb aquesta definició és la Patricia Highsmith. Us recomano: Estranys en un tren, tota la sèrie de Ripley (per exemple, L’enginyós senyor Ripley), Carol, etc.

suspenseÉs clar que, si busqueu per Internet, us podeu trobar classificats com a thrillers llibres com la molt recomanable trilogia de Stig Larson: Els homes que no estimaven les dones, La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina, La reina al palau dels corrents d’aire. O podeu trobar novel·les de Michael Connelly, del qual us en recomano dues: El poeta i La oscuridad de los sueños. Per cert, d’aquest en vaig fer una recomanació al meu canal de Youtube. I, segons la classificació anterior, potser no serien thriller! Veieu com en són de difuses les fronteres?

En el cas que considerem thrillers aquesta mena de llibres, hauríem de concloure que una altra característica important és l’acció.

Jo ja sé que la meva novel·la tindrà un personatges molt treballats psicològicament: de fet, la majoria de les meves novel·les donen molta importància a la vida interior dels personatges i a la seva manera de ser. I sé que també tindrà “suspense”; d’ençà que vaig començar a pensar l’argument vaig pensar com aniria creant la tensió narrativa, com aniria dosificant la informació (ho explicaré en el pròxim post)

En canvi, sé també que la meva història no tindrà una acció trepidant, ja que no és la mena de novel·les que acostumo a fer.

Publicat dins de novel·la | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Entrevista amb la policia: com actua un pedòfil? (segona part)

Més informació sobre la meva reunió a l’Àrea central d’investigació de persones dels mossos d’esquadra.

En un del primers posts, us vaig dir que havia anat a veure el cap de la unitat dels mossos que s’encarrega d’investigar els delictes a la xarxa, com per exemple, la pederàstia, però no us vaig explicar quines informacions n’havia tret. Poseu-vos una cuirassa per llegir-les perquè us posaran els pèls de punta.

pederasta-intyernet

D’entrada hi ha moltíssims més pederastes que no pas ens pensem, de manera que faríeu bé de convèncer les vostres criatures que no es refiïn de tothom (o més ben dit, com deien les nostres àvies, que no es refiïn de cap desconegut) i que pengin poca informació personal a les xarxes, ja que es passen la vida facilitant dades personals que posen el camí ben pla als pervertits sexuals.

Per cert, d’aquests pervertits, se’n diu pedòfils quan se senten atrets sexualment per criatures, però no passen a l’acció. Aleshores són considerats malalts i res més. Quan no en tenen prou amb el seu desig i passen a buscar fotos per Internet, a caçar nenes a la sortida de l’escola, etc., se’ls anomena pederastes i aleshores són considerats delinqüents.

Aquests paios poden actuar de maneres diferents segons la seva intel·ligència i nivell de formació.

Els més bàsics, per entendre’ns, són els que es posen a la porta de les escoles i s’obren la gavardina quan surten les criatures. Alguna vegada ─no sempre─ passen a l’acció, com en el famós cas de la Mari Luz Cortés, morta a mans del monstruós Santiago del Valle.

Els més intel·ligents i formats s’ho munten per estar en contacte amb els seus objectes de desig, per tant, es fan professors d’escola o d’institut, entrenadors esportius, monitors d’esplai, capellans

Amb tot, d’ençà la revolució tecnològica en trobem molts als xats i a les xarxes socials: al Club Super 3, als xats de Disney, a Facebook, a Tuenti…

pederastas en facebookEntre ells, es reconeixen pel TDA, o sigui, pel tipus d’atracció. N’hi ha qui agraden els bebès de mesos, els nens d’un any, les nenes de tres… Fins arribar als que els agraden les “Lolites”.  I aquest, el de les Lolites, és un grup que ofereix molt perill, ja que al nostre país l’edat legal de consentiment per a les relacions sexuals són els 13 anys i, és clar, ells sempre poden argüir que elles han consentit. D’altra banda, l’adolescència és una època de provar coses noves, de desvetllament de la curiositat, raó per la qual algunes noies poden veure’s atrapades en una relació que no havien rebutjat però que tampoc no havien desitjat. La policia dixit.

Els pedòfils estan molt organitzats arreu del món (en parlaré de nou força més endavant), tant que han desenvolupat un moviment molt potent per tal que la seva perversió es consideri una forma “d’amor” legítima. Van al darrere de poder canviar les lleis. Alerta, doncs!

El pedòfil de la meva novel·la actuarà a la xarxa. I no us n’explico res més perquè, ara sí, desvetllaria aspectes de l’argument. I no m’interessa!

Fonts de les imatges: aquest i aquest post.

Publicat dins de documentació, personatges | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

El pare i la mare d’en Sam

Tot i que la mare i el pare d’en Sam seran personatges secundaris i estaran, doncs, menys definits, us vull explicar com els construeixo.

Per fer els seus perfils, m’he basat en les explicacions d’una psiquiatra especialista en Asperger a qui he consultat.

64b5467945495544dd035161f8c7b4deLa doctora em va explicar que habitualment el pares tenen una relació menys bona que les mares amb els seus fills Asperger. Això és així, en primer lloc, perquè a la nostra societat encara són les dones les qui comparteixen més temps amb les criatures i, per aquesta raó, tendeixen a entendre’n millor les reaccions i a ser més capaces de posar-se a la seva pell.  A més, solen acompanyar més sovint les criatures als serveis de salut i, per tant, tenen més informació. Espero que d’aquí a uns anys puguem dir que aquesta situació ha canviat i que la majoria dels pares s’impliquen tant com la majoria de les mares. Serà bo per a tothom!

En segon lloc, una criatura Asperger té uns quants números de tenir un pare Asperger i no pas una mare Asperger. Un pare Asperger probablement sense diagnosticar, ja que al nostre país només fa pocs anys que hi ha especialistes amb capacitat per detectar aquesta síndrome. I un pare Asperger, és clar, té greus dificultats per reconèixer les del seu fill, que, d’altra banda, coincideixen amb les d’ell.

Per què hi ha pares Asperger i, en canvi, no hi ha mares que ho siguin? Doncs perquè els nois Asperger tenen moltes possibilitats d’aparellar-se i de tenir família mentre que les noies Asperger en tenen molt poques de tenir una parella estable. I de nou, com en el punt anterior, l’explicació és sociocultural,  ja que depèn del model de masculinitat i de feminitat que transmetem.

A les noies (entre moltes altres qüestions diferenciadores) se les educa per tenir cura dels altres. Això les predisposa a poder-se aparellar també amb una persona discapacitada. O sigui, que, si s’enamoren d’un noi Asperger, tiren endavant la relació.

Els nois no són educats de la mateixa manera, per tant, és difícil trobar-los aparellats amb noies discapacitades, siguin, posem per cas, paraplègiques o Asperger.

A més, a les noies se les educa per expressar les seves emocions i interpretar les del altres. Al nois, no. De manera que un noi Asperger és una parella relativament adaptada al que s’espera del model masculí.

Doncs bé, dit això, no us sorprendrà que el pare d’en Sam tingui característiques semblants a les del seu fill. Per aquesta raó, li he donat una professió que requereix poc contacte amb la gent: és transportista. Hauria estat una bestiesa decidir que era comercial, per exemple. L’home para poc per casa, sobretot ara que la crisi ho ha posat tot més difícil.Imagen pineada

La mare té 40 anys, dos menys que el pare, i és higienista dental. No em pregunteu per què. Perquè sí! Quan en Sam era petit, ella va fer un esforç important per viatjar a un país estranger i aprendre una llengua nova. I és per això que s’entén bé amb el seu fill: procura veure les situacions des de la perspectiva sempre diferent i original d’ell.

Publicat dins de personatges | Deixa un comentari

El meu protagonista, afectat de síndrome d’Asperger

Ja sé com és físicament, el meu prota! Fins i tot en tinc una fotografia, que no us penso ensenyar, és clar! Perquè la gràcia d’una novel·la és que cada lector, cada lectora, es faci la seva pròpia representació mental dels personatges i dels llocs que hi surten.

personaje

I us deveu preguntar com és que en tinc una foto si el personatge és inventat. I ho és, certament. Però, per crear els éssers que transiten per les meves històries, sempre parteixo d’una imatge real que busco per Internet o que retallo dels dominicals dels diaris i que coincideix més o menys amb la idea que m’he fet del personatge. Tenir la foto al davant em permet sentir-lo més… de carn i os, i fa que em resulti més fàcil veure’l movent-se dins del meu cap, com si es tractés d’una pel·lícula.

En Sam, que es diu així perquè un dia vaig obrir el mòbil per reservar taula en un restaurant de Breda i, en veure-hi el nom del propietari escrit, vaig adonar-me que era el que buscava per a ell, és guapo. Té una cara de  trets regulars i proporcionats. Un aire entre somniador i abstret. Cabells foscos i ulls foscos. Un cos fort i d’espatlles amples. No té gràcia per als esports que requereixen bona coordinació o per als esports d’equip, com acostuma a passar-li a la gent afectada amb la síndrome d’Asperger, però, en canvi, és molt bo navegant amb un caiac. Aquí m’aprofito d’una experiència meva del passat: durant un any vaig sovintejar el canal olímpic per practicar-hi aquest esport. Hi anava els diumenges i m’encantava posar-me el vestit de neoprè, ficar el caiac a l’aigua i remar amunt i avall, envoltada d’un silenci només trencat per les meves palades

En Sam té 16 anys, fa quart de secundària i és un bon estudiant, però molt solitari. No ho és pas per gust sinó perquè l’únic amic que tenia a primària se’n va anar a viure a una altra ciutat i en Sam a l’Institut no ha aconseguit fer-ne cap de nou. Prou feina ha tingut a sobreviure al bullying!

El bullying el pateix perquè és “raret”. O això pensen els companys de classe. En Sam creu que és una pena que la gent tingui aquests patrons tan estrictes per jutjar els altres: si ets una noia ho tens més pelut que si ets un noi; si ets un homosexual pitjor que si ets hetero; si ets negre pitjor que si ets blanc; si ets  gras no cal dir-ho… I ell ho té malament perquè té síndrome d’Asperger. No és que ho vagi dient a tort i a dret però, en realitat, s’estima més que la gent ho sàpiga. És alliberador. Una mica com sortir de l’armari quan ets gay, si veieu què vull dir.

Ell coneix les seves “rareses”. Sap, per exemple, que li costa moooolt mantenir contacte ocular amb els altres. Com que és conscient que aquesta és  una convenció social important, procura fer-ho. El problema és que, sovint, si ho fa, no entén que li diuen; i és que és difícil fer dues coses alhora!

personaje2

Quan està molt neguitós, per relaxar-se s’imagina paraules. I és que el

l algunes paraules les veu de colors. La pau –la que necessita quan està dels nervis─ és de color blau Carib. Sabeu a quin blau em refereixo, oi?

En Sam parlaria durant estones inacabables de qüestions relacionades amb la informàtica, el seu tema, però a la classe no li és fàcil trobar algú disposat a fer-ho durant hores i hores. Per això té el seu nucli de “geeks” com ell a Internet. De fet, es podria dir que els seus amics són dins de l’ordinador.

Les noies, però, són a fora. O almenys una que li interessa particularment.

Publicat dins de personatges | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

Ciberassetjament a la Lienas

D’ençà el segon post sobre la construcció d’aquest thriller juvenil, tenia pendent d’explicar-vos el ciberassetjament que vaig patir. Avui ho faig.

Al mes de  novembre, vaig passar dos dies a Baget i al Puig de les Bruixes amb l’equip del programa Cims de TV2, gravant un episodi que es va emetre el 17 de desembre. Van ser dos dies de feina intensa, amb uns professionals excel·lents i millors persones, aïllada del món. I dic aïllada perquè no tenia cobertura al mòbil; així doncs, ni podia trucar, ni podia consultar el correu electrònic. Només durant uns breus vint minuts vaig aconseguir una  xarxa Wi-fi i vaig poder rebre un missatge de la Laura, la meva ajudant, comentant-me que a Facebook havia tingut un problema.

puig de les bruixes

Quan ja tornàvem cap a Barcelona i vaig recuperar la connexió, em va entrar un correu electrònic que em va posar els pèls de punta: una dona que no coneixia de res que m’acusava d’haver fet mal a molta gent i m’amenaçava. Deia: “pero usted no sabe el poder que se puede llegar a tener en prensa un escándalo de esta índole en un programa mediático de televisión. y sabe señora Lienas por fortuna yo se como hacerme escuchar solo tengo que mover un hilo y su carrera se va al traste. Si de aquí a mañana no tengo noticias suyas por mi parte haré lo que tengo que hacer sin insultos y sin engaños y todo por la vía legal”. (la redacció i errors són de l’autora).

Arribava a casa amb ganes de dutxar-me, beure’m un got de llet calenta amb mel i posar-me al llit i, en comptes d’això, vaig haver-me de llegir el munt de missatges insultants que, al llarg de dos dies, la Laura, afortunadament, havia anat invisibilitzant. Em deien el nom del porc, amb frases com:

“Eres una canalla, mentirosa

A cada cerdo le llega su san martin

Me das asco

Espero que no tengas hijos por que si yo fuera hija tuya me cambiaría los apellidos para siempre de la vergüenza de decir que eres mi madre

Se me esta ocurriendo una imagen…en plan quedada masiva, pancartas…boicot….

Espero que cuando publique su libro no vaya a la próxima fira del llibre porque más de una que se pueda escapar allí la va a tener ganas de pillarla!!.”

Després d’imprimir els textos i abans d’anar a la comissaria, vaig penjar aquest missatge al meu mur de Facebook:

“A tots els meus seguidors i seguidores,

Pel que sembla, una dona suposadament anomenada Anabel Rey tenia a Facebook una pàgina anomenada “Cadena de favores”. D’alguna manera que ignoro, aquesta dona va suplantar la meva identitat i, en tancar la pàgina, els seus seguidors, indignats per raons que desconec, han omplert el meu mur i el meu correu amb amenaces. Acabo de posar una denúncia en una comissaria de Barcelona perquè la policia persegueixi no tan sols a aquesta dona sinó també a les persones que m’han acusat sense fonament.

Perdoneu les molèsties que aquestes persones hagin pogut causar als vostres murs.”

A la comissaria no vaig tenir gaire sort. Em va atendre una mossa amb poques llums, que em va fer sentir doblement “violada”: per la gentussa que m’havia atacat al Facebook i per ella, que posava en dubte el que jo li explicava. Per sort, duia els missatges impresos i van ser determinants perquè la policia arribés a la conclusió que jo no m’havia fumat res i la història era certa.

Tornant a casa a les dues de la matinada (!), vaig poder comprovar que avisar els meus assetjadors de la determinació de denunciar-los havia resultat dissuasiu: ningú no m’havia tornat a penjar res al Facebook.

La història, però, no es va acabar aquí perquè alguna de les persones que m’havien atacat es van posar en contacte amb mi per explicar-me, tot i que fragmentàriament, la història. I us l’explico, molt resumidament, tal com la vaig entendre: la tal Anabel Rey va obrir una pàgina de receptes de cuina i moltes persones que també tenien pàgines amb aquest contingut se’n van fer seguidores. La tal Anabel Rey es va fer passar per una ànima caritativa que feia favors a tothom (favors que, pel que sembla, es cobrava amb regals) fins arribar al punt d’oferir una nena birmana en adopció a una de les seguidores que no podia tenir criatures. De sobte, la tal Anabel Rey va tancar la pàgina i va deixar a tothom penjat i a la futura mare adoptiva més, tant que totes les seguidores de la pàgina van abocar-se a buscar aquella traïdora que abandonava una dona amb el cor fet bocins (costa imaginar que hi hagi persones tan ingènues o ximples que es creguin que es pot adoptar via Internet, oi?). I una d’elles va tenir la brillant idea de comparar, a través de Google, una foto de la tal Anabel Rey (que ni deu respondre a aquesta imatge ni a aquest nom, és clar) amb les fotos de la xarxa i… va sortir una foto meva!

Aquí us deixo les dues imatges perquè jutgeu la semblança.

AnabelRey GemmaLienas

Anabel Rey                                                 Jo

A partir d’aquí, em van crucificar.

Vaig passar tres dies amb uns nivells d’ansietat molt elevats, cosa que em va permetre fer-me càrrec de com es deuen sentir els i les adolescents que són sotmesos a bullying. Si jo, una adulta amb recursos emocionals, econòmics, socials, etc. m’havia vist enfonsada a la misèria, que no li ha de passar a un noi o una noia joves? Aleshores va ser quan vaig decidir que aprofitaria l’experiència per a la novel·la que estava preparant: el meu protagonista amb síndrome d’Asperger patiria un ciberassetjament. I quan vaig prendre aquesta decisió, la meva angoixa es va fer fum.

Publicat dins de ciberassetjament | Etiquetat com a , , , , | 2 comentaris